26 de març 2020

Som a temps d’implantar més tests diagnòstics per frenar la pandèmia


A cada racó del planeta, per a molts el dia comença amb noves dades sobre l’avenç de la infecció per Covid-19. Aquest nou virus, desconegut fins fa poc, continua provocant tancaments de centres escolars i de treball, cues en supermercats i confinant poblacions senceres a casa. Desgraciadament, en un percentatge petit de casos, però acumulant xifres desoladores, aquest virus causa també la mort.

Les bones notícies ens les porta sovint la lluita sense quarter d’equips sanitaris i de recerca. Els primers, salven vides a diari. Els segons, imaginen i desenvolupen teràpies per frenar i, tal vegada curar, aquesta malaltia.

Mentre acaba la primera setmana de confinament per a molts espanyols, parlem amb Antoni Plasència, director d’ISGlobal i reconegut epidemiòleg. Aquest centre de recerca, fruit d’una aliança innovadora entre ”la Caixa” i institucions acadèmiques i governamentals, és pioner en la creació d’equips interdisciplinaris per donar una resposta 360 a grans reptes de salut global. La recerca de les malalties infeccioses és un dels seus eixos estratègics de treball.

Cada dia tenim notícies sobre la corba de propagació del virus. En quin punt de la corba ens trobem a Espanya avui?

Ara mateix ens trobem en fase de ràpida expansió, de propagació, sense que apareguin de moment signes de modificació d’aquesta tendència. I durant un temps continuarà pujant. La seva evolució dependrà de l’efectivitat de les mesures recents de mitigació que s’han pres des del govern espanyol.

Es pot fer alguna previsió de quan començarà a canviar la corba?

Encara és massa d’hora per fer aquestes prediccions, però les mesures que s’han pres busquen aconseguir que, d’aquí a unes setmanes, hi hagi un punt d’inflexió i es freni aquest creixement. Difícilment serà en dues setmanes, aquesta predicció seria prematura. Passaran algunes setmanes més, però no sabem quantes. Fa pocs dies que duem a terme les noves accions de distanciament social massiu des que es va implantar el decret, així que és massa d’hora per valorar-ne l’efectivitat.

Ens podem fiar de les estadístiques d’altres països per fer una previsió del que pot passar aquí?

Tot depèn de l’esforç i la capacitat de cada país per confirmar els casos, és a dir, de la disponibilitat de tests i els criteris per aplicar-los. I d’això depèn un nombre significatiu de casos presumptius però que no tenen diagnòstic confirmat. Alguns països han fet molts tests i d’altres no, de manera que la comparació de les tendències de l’epidèmia entre països és complicada. A ISGlobal hem elaborat un document on es comparen les diverses estratègies dels països.  

De moment, la Xina i Corea del Sud sembla que han seguit estratègies exitoses.

La Xina ha estat molt intensiva i ha posat molt d’èmfasi en l’aïllament social estricte, assumint l’impacte econòmic negatiu de les seves mesures, i han estat molt efectius. L’estratègia de Corea del Sud s’ha centrat a identificar els primers casos, implantant mesures més individuals i amb menys disrupció social, i invertint molts recursos en capacitat diagnòstica i tecnologies per identificar i seguir els infectats i els seus contactes.

I què ha passat a Itàlia i a Espanya?

Aquí encara ens trobem en plena lluita. El que passa a Europa reflecteix quelcom que se sospitava però que no es va tenir prou en compte aquí, que és que la infecció també es transmet en els pacients asimptomàtics. Hem vist inicis de transmissions a la comunitat que es produïen més enllà dels casos confirmats importats o associats a un cas importat. I això ha contribuït a aquest creixement exponencial en el qual encara estem immersos.

Cada país s’ha enfrontat, doncs, a una situació diferent.

No exactament. El que diferencia els països és l’estratègia de resposta, amb diversos nivells d’adaptació a una evolució dinàmica de la infecció. D’acord amb els criteris de l’OMS, aquestes estratègies són graduals i progressives. Ara toca esperar i veure com les noves mesures reverteixen la tendència de la corba. Tard o d’hora tindrem èxit. Però ara no podem saber quan en tindrem i quin en serà l’impacte social i econòmic.

De moment, a Espanya, la mesura bàsica és l’aïllament social. Serien útils els tests, com a Corea, o ja estem en una fase de propagació massa gran?

Sí, serien útils i no és massa tard per implantar-los. Continua tenint ple sentit identificar i aïllar els casos confirmats i els seus contactes. Però això també depèn de la capacitat logística per disposar dels tests i dur a terme accions d’aïllament en els infectats confirmats. A Corea ho van tenir una mica més fàcil al principi perquè l’epidèmia va començar en un únic focus ben caracteritzat, una congregació religiosa. El nostre cas, tant el d’Itàlia com el d’Espanya, és més complex, perquè va començar amb molts focus, que estaven poc identificats i que s’estaven desenvolupant a la vegada. Penso que es podria optar per un punt mig i, en absència de la capacitat de fer tests massius, focalitzar els tests en determinats casos.

Hi ha cap estratègia alternativa si la propagació no disminueix en un mes, per exemple?

Si la propagació no disminuís, s’hauria de plantejar continuar mantenint aquestes mesures més temps, valorant quins haurien de ser els límits del seu impacte negatiu en l’àmbit socioeconòmic. Aquesta consideració sembla que està darrere de l’estratègia britànica actual.

En què consisteix?

Deixar que el virus circuli, amb la idea que la població hi desenvoluparà immunitat en contra, centrant-se a detectar els casos i els seus contactes i reforçar el sistema sanitari per tractar-los de la manera més efectiva possible, sense mesures dràstiques de distanciament social. Però això té els seus riscos. Encara no hi ha cap evidència de quina és la resposta immunitària de les persones exposades i la protecció resultant davant de la possible recirculació del virus; és una especulació en aquest moment. I, mentrestant, aquesta estratègia podria sobrecarregar moltíssim el sistema sanitari, de manera que moltes persones moririen.

No resulta un escenari gaire atractiu.

Al final, l’argument en el qual es basa la seva estratègia és que “la salut té un preu”. N’hi posem o decidim que la salut de les persones està per davant de tot? Jo penso que sí, que està per davant de l’impacte econòmic i social. Jo advoco per assegurar-nos que seguim implementant les mesures actuals: aïllament i augment del nombre de tests a la població, i de manera especial en els col·lectius vulnerables. La discussió ara és a quin preu la societat espanyola està disposada a comprometre’s amb el manteniment d’aquests esforços.

Quines serien les prioritats, avui, en la lluita contra el coronavirus?

La primera, injectar els recursos i equips necessaris per assegurar la capacitat assistencial del nostre sistema sanitari. La segona, mantenir amb fermesa les mesures de distanciament social. I la tercera, incrementar l’accés als tests de diagnòstic, especialment en la població de risc: col·lectius vulnerables i sociosanitaris i també a les zones on hi hagi més transmissió.

I amb això n’hi haurà prou?

Cal tenir en compte que el coneixement que tenim sobre la pandèmia no canvia cada dia, sinó minut a minut. Contínuament apareixen nous resultats i hem d’utilitzar aquesta informació per a una aplicació pràctica, ha de servir perquè les autoritats puguin prendre bones decisions. Per exemple, és arriscat parlar de taxes de letalitat, que són les defuncions per nombre de casos. Inicialment, es deia que la Xina tenia una taxa del 2-3 %, però encara s’ha de veure quina és a Europa, perquè s’identifiquen més casos que abans no es detectaven. És massa d’hora per fer estimacions fiables. Però no hem de perdre de vista que el principal determinant de la mortalitat no és tant la virulència de la Covid-19 com la capacitat del sistema sanitari per atendre els casos greus.

Ens queda molt per aprendre, aleshores.

Les properes setmanes veurem com es fa més visible la propagació de la pandèmia a l’Àfrica i Amèrica. De moment, sembla que hi ha pocs casos, però el problema és que la seva capacitat de detecció és molt limitada. El cas de l’Àfrica és especialment preocupant, ja que tenen altres problemes molt greus, com la malària, la sida, la tuberculosi i altres infeccions que suposen una càrrega de malaltia molt important, a més d’hipertensió, obesitat i malalties cardiovasculars, que van tenint un pes cada vegada més gran, al qual s’afegirà l’impacte del coronavirus, en un context de molt poca capacitat de diagnòstic i uns sistemes d’atenció molt fràgils.

Estem encara en un estadi inicial de coneixement?

Tampoc diria això. Fa gairebé 3 mesos. Tenim evidències a la Xina i a Corea del Sud. Hem de veure també com està evolucionant al Japó i a Singapur. Cal esperar. A Europa, això sí, estem enmig d’una guerra. Les mesures més dràstiques ja estan en bona mesura preses i cal esperar que es produeixi el punt d’inflexió per continuar adaptant les respostes. El que està clar és que superarem aquesta situació, però amb grans costos.

La Covid-19 es podria convertir en un virus estacional?

No ho sabem, però tot indica que és aquí per quedar-se circulant un temps indeterminat i que afectarà tot el món. No sabem encara quin és el seu comportament estacional, com reacciona a la humitat o a la temperatura. Tampoc sabem quina resposta immunitària tindrem: si serà puntual, és a dir, si ens podem reinfectar, o si hi podem ser immunes a llarg termini. Encara ens queden moltes lliçons per aprendre.

Podem aprendre res sobre com hem gestionat l’inici de la crisi?

És d’hora per interpretar què ha passat. La majoria dels països europeus han seguit les indicacions de l’OMS, que ha proposat una resposta gradualista, adaptada a l’evolució de la situació epidemiològica. Dins d’aquest model, es podrien haver pres abans algunes mesures que estan actualment en vigor? Encara és d’hora per afirmar-ho. En tot cas, l’opció alternativa de model maximalista, amb intervencions molt intensives des dels primers casos, no figura en cap protocol actual. Així que la discussió la trobem en com es desplega aquest gradualisme, tot i tenint informació parcial i moltes incerteses. Però està clar que aprenem cada dia lliçons útils per al futur.

Hi ha cap part positiva en tot això?

Amb aquest nou risc per a la salut col·lectiva, s’estan mobilitzant un conjunt d’accions que de ben segur ens reforçaran com a societat global. El que ha passat, la pandèmia, mostra la interdependència permanent que tenim els uns dels altres, gairebé al minut. Posa de manifest les nostres fragilitats i permet aprendre a respondre-hi de manera col·lectiva, des de l’esforç compartit i la intel·ligència col·lectiva. El virus genera una situació desconeguda, d’una banda, i una resposta que entre tots hem d’ajustar per assegurar la salut amb el menor impacte econòmic i social. La ciència, en aquest sentit, és una eina clau per entendre la dinàmica de la infecció i proposar respostes. És difícil fer prediccions encara, però avui sabem més coses que la setmana passada, i d’aquí a una setmana en sabrem més que avui per aconseguir vèncer la pandèmia.

 

Aquest article va ser pubilcat inicialment al blog CaixaCiència.